A l'exposició de l'artista guipuscoà Ibon Aranberri, hi ha peces que tracten sobre la central nuclear de Lemóniz, amb maquetes, diapositives, etc.
Qüestionament de l'energia nuclear
Una de les propostes projectada l’any 2000 per l'artista va ser l’organització d’un espectacle de pirotècnia consistent a llançar focs artificials sobre les instal·lacions de la central basca; un projecte performatiu que no obstant això - igual que ha passat amb la central nuclear-, ha estat irrealitzable a causa de les dificultats que comporta engegar un projecte que no només remou radicalment la nostra memòria històrica, sinó que també qüestiona un dels temes tabú en el procés civilitzador com és l'energia nuclear. No hi ha dubte, però, que els esdeveniments que han succeït recentment a la central japonesa de Fukushima, o la trista commemoració dels successos de la central de Txernóvil –convertida en un sinistre parc temàtic-, actualitzen i universalitzen, per desgràcia, l'obra que va concebre Aranberri per al seu context geografic i vital.També es mou en una línia semblant, el significat d'obres com Política hidraúlica (2004-2010) o Mar del Pirineo (2006), unes propostes que aprofundeixen sobre la violència que que exerceixen les grans obres públiques sobre la naturalesa. En concret, Política hidráulica mostra nombroses imatges de pantans construïts en l’Estat español, sobretot durant l’època del desenvolupisme franquista. L’època que –no pas per casualitat- va convertir en motiu de mofa popular la frase tan repetida i famosa del general Franco; "Queda inaugurado este pantano”.
Com a contrapunt en aquestes creacions, Aranberri presenta -també en aquesta exposició- l'obra Gramàtica de meseta (2010), una referència a les conseqüències que imprimeixen la construcció de les grans infraestructures sobre els pobles que queden enfonsats o bandejats i que l'artista ha volgut simbolitzar a través dels monuments que són numerats pedra a pedra i traslladats d'un lloc a un altre. No obstant això, el contrapunt més contundent d'aquesta exposició es troba en el pis inferior de la Fundació, just sota la gran aranya: es tracta de (Ir.T.nº513) zuloa. Extended Repertory, una instal·lació que documenta el recorregut que va realitzar l'artista per nombroses coves prehistòriques situades a Guipúscoa, fins que va decidir aturar el seu emotiu periple mitjançant l'acció de tancar una de les coves amb una gran portalada negra de ferro on només ha quedat oberta una entrada per les ratapinyades que l'habite n. Una metàfora i un gest radical que dóna sentit al conjunt de les obres d’ Ibon Aranberri, com una subtil i intel·ligent radiografia crítica del rumb pres pel nostre fàustic progrés civilitzador.
L'artista guipuscoà Ibon Aranberri (Itziar-Deba, 1969) exposa una selecció dels projectes que ha elaborat durant els últims dotze anys a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona. Sota el títol Organigrama, la mostra, que es pot visitar fins el proper 15 de maig, articula les preocupacions més latents de l'artista: les relacions entre naturalesa i cultura, les representacions del poder i la conformació de d’allò social.
Anar a visitar l'exposició de Ibon Aranberri amb la mateixa idea preconcebuda amb la qual s'acudeix a una retrospectiva clàssica pot ser un error, o una estimulant sorpresa, en comprovar el desplegament de materials que constitueixen la mostra. I és que, atenent a la idea d'“organigrama”, Aranberri ha construït dins del propi espai expositiu una estructura negra que recorda al cos d'una gran aranya, a la tela de la qual han quedat enganxades les seves propostes elaborades al llarg del temps. D'aquesta manera, la lectura conjunta de les seves obres es converteix en un nou recorregut en format de xarxa; una xarxa que articula el seu significat a través de nusos imaginaris sobre el teixit orgànic de l'aranya. El gran perill és quedar-se atrapat a la teranyina o perdre's per l'organigrama. Com en el millor art conceptual, doncs, només la implicació activa i l'esforç reflexiu poden conduir la persona visitant a sintonitzar amb les propostes de l'artista.
L'obra de Ibon Aranberri gira constantment al voltant de les relacions entre naturalesa i cultura -en un sentit tant històric com profundament genèric- i també sobre les diferents formes i representacions del poder o o sobre la pròpia conformació d’allò polític i allò social. No obstant això, aquestes qüestions no apareixen als seus projectes com si fossin tesis unívoques o explícites, sinó que –tal com li agrada dir a l'artista- emergeixen com si fossin “ressonàncies”.
Una altra característica interessant que es pot apreciar en les creacions d’Ibon Aranberri és la manera com se serveix de referències locals del País Basc per obrir espais de crítica i de pensament que, en realitat, són netament universals. Un dels treballs on s'aprecia millor aquesta qüestió és el titulat Diseño de nuestro desarrollo. Ría i acantilado (2000-2005), el projecte que, precisament, inicia el recorregut de l'exposició. Aquesta proposta de l'artista planteja una ref lexió sobre la central nuclear de Lemóniz, que es va començar a construir durant la dècada de 1970 a la costa de Biscaia i que va generar un escenari fortament convuls (amb intervencions dures d'ETA) i una gran oposició popular que va acabar propiciant que la central mai no s’utilitzés com a tal. Avui dia, les instal·lacions de la central romanen intactes, com una construcció fantasma enorme, sobre la qual trenquen les ones del mar.
Alfonso López Rojo
Setmanari Directa, nùm. 227, maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada